Avui Charles Tannock escriu a El País que la invasió russa de Crimea és el cas més brutal d’una agressió en temps de pau a Europa des que els nazis van ocupar els Sudets.
El que està passant a Ucraïna, però també el que ha passat a Ceuta, palesen, segons escriu Jofre Llombart a El Singular Digital, que el Govern espanyol és membre de la Unió Europea només pel que li convé: aplaudeix Durao Barroso quan adverteix que Catalunya se’n quedarà fora, però renya la comissària d’interior quan qüestiona el paper de la Guàrdia Civil.
Referint-se també a Fernández Diaz, Xevi Xirgo escriu irònicament a El Punt Avui que “l'Estat no fa guerra bruta ni passa dossiers als diaris, perquè és pura casualitat que les fotos publicades a La Razón dels 33 jutges sobiranistes siguin idèntiques a les dels seus DNI”. I conclou que això no ha fet més que començar.
També Joan Queralt a El Periódico diu que ens preparem pel regitzell de judicis contra corrupció política i econòmica que esclataran els propers dos anys, i demana reformar urgentment l'organització processal per adequar-la a la realitat criminal d’una corrupció grupal que persisteix en el temps buscant la impunitat.
Un dels episodis més controvertits dels darrers temps ha estat l’especulació a gran escala del Fòrum 2004, ara fa 10 anys. En parla Ferran Saez a l’Ara i recorda que la regeneració urbanística d’una ciutat no s’ha de fer amb grans pirotècnies culturals i que la feina d’un ajuntament és fer la vida una mica més amable als ciutadans gràcies a una gestió eficient.
Sobre el necessari diàleg entre Catalunya i Espanya, Cardús recorda a La Vanguardia que ningú pot liderar la renúncia al que exigeix un 80% de la població sense prendre mal, de manera que aquest diàleg només es podrà reprendre després de l’exercici democrátic del dret a decidir. I a pròposit d’això, Antoni Puigverd recorda que "Catalunya ha de ser una àgora, no un temple", com repetia sovint Pasqual Maragall, si bé reconeix que els governs tripartits no van construir àgora, sinó que van escalfar el temple fins al punt de fer inviable una tercera via d’acord.
Finalment, parlem de Carles Puyol. Segons llegim l’editorial de La Vanguardia, amb la seva retirada avançada, Puyol fa l’últim servei al club i engrandeix encara més la seva figura, que des d’ara ja és un mite.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada