Els darrers mesos, hem presenciat com el partidisme s’ha carregat la genuïtat del procés. Mentre aquest estava en mans de la societat civil, es va registrar un crescendo en entusiasme i participació en els actes a favor d’un estat propi. Ara bé, quan les regnes les han agafat els partits polítics, després de l’èxit del 9-N, l’esperit d’unitat s’ha trencat i ara serà molt difícil de redreçar la situació perquè som davant d’un any triplement electoral.
No deixa de sorprendre que mentre a l’Estat espanyol triomfa el populisme de Podemos i C’s, que amenaça l’estabilitat dels partits tradicionals, aquí són els partits de sempre, especialment CiU i ERC, qui polemitzen sobre el procés, mentre les organitzacions de la societat civil que han impulsat les mobilitzacions més massives, és a dir, l’Assemblea i Òmnium Cultural, de moment es mostren incapaces de fer el salt a la política per fer un toc d’alerta als partits tradicionals i renovar la democràcia. És sabut que tant l’ANC com Òmnium estan bastant controlades per CiU i ERC i això els resta marge de moviment. I, en aquest context, també sorprèn que la CUP hagi desaparegut del mapa del procés, en part a causa de la seva pròpia dinàmica interna, que li impedeix poder treure rèdit electoral d’un valor tant en alça com David Fernàndez.
Davant d’això, hi ha molts catalans que, potser per un excés d’ingenuïtat, després de presenciar les picabaralles entre CiU i ERC, ara se senten orfes i no saben què votar per refermar el procés. La conseqüència és que les darreres enquestes per als comicis del 27-S indiquen que CiU perd quasi 20 escons i d’aquests, només 7-8 van a ERC i 6 més a la CUP, de manera que es perden 6-7 escons, que potser van a Podemos o enlloc. (Dit sigui de passada, aquestes projeccions demostren la falsedat del qui defensaven com a opció millor fer llistes separades, en comptes de concórrer sota una llista única de país.)
Així doncs, si els catalans sembla que seguim fent l’imbècil, com deia Joan Sales, amb el risc que en aquesta bugada perdem bous i esquelles perquè, segons quins siguin els resultats del 27-S, haurem d’esperar molts anys més a tornar a treure el tema de Catalunya.
Només tres factors poden corregir aquesta tendència al desencís entre els simpatitzants amb el procés català. El primer són les eleccions municipals de maig: si guanyen majoritàriament els partits sobiranistes i no hi ha pactes postelectorals contra natura, això pot nodrir un cert esperit secessionista. El segon factor és l’eventualitat que determinats personatges de rellevància pública, impulsats o no per organitzacions de la societat civil, com Carme Forcadell, Muriel Casals, Santiago Vidal o Raül Romeva, impulsin una candidatura a banda dels partits, a favor de la independència. Aquest fet, que pot reduir l'espai electoral d'ERC i CiU, també els pot esperonar a confegir unes llistes amb molts punts de confluència, si no una llista única. La tercera alternativa seria decidir posposar les eleccions del 27-S fins a després de les eleccions generals espanyoles. Aquest fet, però, hauria d’estar molt ben justificat políticament perquè, si no, representaria directament el suïcidi polític del president Mas.
Passi el que passi els propers mesos, crec que hores d’ara el simpatitzant del procés sobiranista que no és militant de cap partit polític ja ha perdut la ingenuïtat davant dels moviments partidistes dels partits sobiranistes i independentistes. I fins es pregunta si els polítics que juguen a aquest joc tenen la maduresa necessària per construir i gestionar les famoses "estrctures d'estat".
Ara cal, doncs, que entre tots recobrem la genuïtat radicalment democràtica del procés i el portem fins allà on puguem, mobilitzant tots els efectius que realment aspiren a la plena llibertat del nostre país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada