Eufòria independentista i tics predemocràtics

Ara tot just fa un mes de l'èxit de convocatòria de la Diada. I aquests darrers trenta dies s'han caracteritzat, d'una banda, per una creixent eufòria independentista --com si ja fóssim a Ítaca, vaja!--, que ha tingut com a rerefons les accions i declaracions pujades de tot d'alguns membres destacats de l'Espanya constitucional indissoluble.

Segons els grecs, "eufòric" era aquell individu que "ho portava bé", que "suportava bé el dolor". Reivindico la vigència d'aquesta etimologia perquè intueixo que els temps que ens esperen no seran gens fàcils de viure per als qui ens considerem simplement catalans, amb tots els drets que això comporta (el de l'autodeterminació inclòs!). I ho dic recordant que els darrers tres-cents anys no hem estat capaços de sostreure'ns del jou hispànic sinó que àdhuc ens hi hem ajaçat prou bé (és allò de la puta i la Ramoneta), fins al punt que als pobres espanyols els hem aviciat fins a uns extrems que no deixaran que ens n'anem perquè, sense Catalunya, Espanya deixaria d'existir (Gallardón dixit). A més, ells la llei la tenen a favor --nosaltres, només la legitimació (que no legitimitat) democràtica. I, pel que fa a Europa, només cal repassar el que va passar el 1714 per veure com ens poden arribar a ajudar els europeus...

Un comentari a part mereix el cúmul de despropòsits en forma de declaracions que s'estan emetent des de molt diverses instàncies espanyoles contra els catalans: jutges, polítics, bisbes, militars, alguns economistes..., amb arguments que van des de l'imperi de la llei, a l'esgarriament moral del secessionisme, l'amenaça d'intervenció militar o la por a l'aïllament. Crec sincerament que Espanya té un problema que, malgrat els 37 anys de democràcia, encara no ha sabut resoldre: el pes significatiu que determinats col·lectius predemocràtics (és a dir, que no han fet la transició) encara tenen en la societat espanyola. Entre ells hi ha aquells jutges que, en comptes d'interpretar l'esperit del pacte constitucional, van retallar l'Estatut d'autonomia de Catalunya sense contemplacions. També hi ha els polítics d'ascendència (i alguns, també de descendència) franquista. I, amb ells, uns quants bisbes nostàlgics de la "católica España", que res no han dit mai dels assassinats dels capellans bascos en mans franquistes ni de la condemna a mort del democratacristià Carrasco i Formiguera. I, a aquest grup, no hi manquen els militars, que escriuen cartes reials per parlar de "galgos y podencos" i de l'article 8 CE. El corifeu que conformen tots plegats ha deixat perplexos alguns periodistes internacionals, que hi estan trobant un filó de notícies inesperat...

I al bell mig d'aquest espectacle, hi ha el catalanet que sobreviu a la crisi com pot i que, de moment, si no s'enrabia més és perquè confia a descarregar tota la seva indignació el proper 25-N. Però, compte!, que la caixa és buida i l'hivern que ens espera pot ser molt cru.

I si no trobem tots plegats una sortida airosa a l'ofec català, l'agitació social està servida: no oblidem que a Catalunya les revoltes anarquistes sempre han trobat un camp molt fèrtil.