El protagonista de molts titulars a la premsa d’avui
continua essent Josep Antoni Duran i Lleida, arran de la ja famosa “tercera via”,
concepte que fins fa quatre dies s’utilitzava exclusivament per referir-se a la
possibilitat d’afegir un rail més en una línia convencional per fer-la d’ample
europeu i que hi puguin passar els AVE.
Avui parlen d’en Duran Marta Lasalas en un
article al Singular Digital en què es
pregunta si “Duran té també dret a decidir” i Eduard Voltes a Nació Digital, en què sota el títol “L’enigma
Duran” llança quatre hipòtesis i quatre objeccions sobre “per què Duran Lleida
fa el que fa”.
Tanmateix, Duran no era ahir al Parlament, on
es feia el debat de política general, quan Mas va donar per finquitada la “tercera via”, després de
100 anys d’intents frustrats de diàleg de Catalunya amb Espanya.
I aquest diàleg és precisament l’objecte de
les darreres declaracions rellevants de Duran: el proppassat dia 21 llegíem a La Vanguardia aquest titular: “Duran
reclama diàleg immediat per no enquistar més el problema”, i aquest dimecres
encara ho reiterava des dels passadissos del Congrés.
A propòsit del diàleg, o de la dificultat de
sostenir-lo, però, cal no oblidar que, a les darreres hores, altres polítics rellevants,
com Felipe González o Zapatero, han dit que la independència és impossible, i destacats
líders del PP, com Soraya Sainz de Santamaría, han afirmat que la “tercera via”
es “inviable” –si se’m permet el joc de paraules.
En aquesta línia, permeteu-me que recomani
l’article que Joan Safont publica avui a El
Matí Digital. Sota el títol “La seva antiga hegemonia”, fa referència als
intel·lectuals progressistes d’esquerres que tan ben acollits van ser a
Catalunya a finals del franquisme, i que fins i tot van ser protagonistes de la
nostra vida política i cultural fins fa poc, però que ara, des de les pàgines
de El País, “diario independiente de
la mañana”, només diuen pestes dels independentistes catalans. Em refereixo als
escriptors Mario Vargas Llosa, Javier Cercas i Antonio Muñoz Molina, bons
coneixedors de la realitat catalana.
Si, doncs, ja no podem comptar amb els intel·lectuals ni amb la premsa espanyola, ni tampoc amb els polítics, incloent-hi el senyor Duran i Lleida, per un diàleg entre Catalunya-Espanya, potser l’única sortida que queda als catalans és practicar la política dels fets consumats, que defensava Anna Arqué dies enrere al seu article “La nostra realpolitik”, publicat a la revista digital Tornaveu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada