Aquests darrers dies hem donat moltes voltes sobre el tema de les relacions Catalunya-Espanya, les terceres vies i els intents de diàleg que, al final, han quedat reduïts amb reclamacions de "gestos de grandesa". Per sortir de l'atzucac en què ens trobem, a banda de les eleccions plebiscitàries o les declaracions unilaterals d'independència, avui Julia Otero, a les pàgines d'El Periódico presenta la solució a què s'ha arribat amb el cas del Quebec.
En un article titulat "Pensar o envestir", Otero descriu el que va passar al Canadà entre el 1995 i l'any 2000. El 1995, el Quebec va convocar un referèndum unilateral d'independència. La reacció del govern federal no va ser "envestir" sinó pensar. Aquell referèndum el van guanyar els unionistes per un marge estretíssim del 50,5% dels vots. Tanmateix, el llavors primer ministre canadenc Jean Chrétien va plantejar al qüestió a la Cort Suprema -és a dir, el Tribunal Constitucional canadenc- el qual va resoldre el següent: 1. Que el Quebec no tenia dret a separar-se unilateralment, però que, si una majoria dels quebequesos ho volien, el Govern del Canadà hauria de seure a negociar. 2. Que, si es fes un altre referèndum, seria el Parlament federal qui aprovaria una pregunta clara, sense ambigüitat possible. 3. Que la Constitució del Canadà es mantindria en vigor i seria respectada mentre la situació no canviés.
Aquí ja veiem les primeres diferències amb el nostre cas: el PP permetria la convocatòria unilateral d'un referèndum? El Tribunal Constitucional amb un president amb ascendent polític marcat resoldria com el de Canadà? És evident que no.
La resolució de la Cort Suprema canadenca va ser objecte de múltiples debats, que van cristal·litzar finalment l'any 2000 en una llei, la Clarity Act, que, com el seu nom indica, deixava les coses ben clares: permetria una nova consulta, això sí, amb una pregunta clara; s'habilitava una comissió electoral neutral i, si s'assolia una majoria generosa, l'escissió seria inapel·lable.
Curiosament, des que van consensuar aquestes normes bàsiques, el Quebec no ha tornat a plantejar cap més referèndum. I fins i tot David Cameron s'ha inspirat en el model canadenc per a Escòcia.
És clar que això és parlar per parlar, perquè Catalunya no és Escòcia ni el Quebec i, sobretot, Espanya no és el Regne Unit ni el Canadà, sino que "aquí som més de ruleta russa", com diu Otero.
Ni tampoc som iItàlia, on dos moderats com Alfano, més estatalista com Rajoy, i Letta, més defensor de la societat com Mas, han tingut el coratge de posar-se d'acord, com recorda avui Antoni Puigverd a La Vanguardia ("El coratge dels moderats"). Lamentablement, "jugar-se la carrera no s'estila en la nostra política. Potser només Mas se l'està jugant i ja la va perdre a les eleccions de l'any passat. Per això ara es crema en el foc del sacrifici", conclou Puigverd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada