Segons Tresserras, l’èxit
de participació de la Via Catalana, d’una banda, i l’escassa afluència de
manifestants a la plaça Catalunya el dia 12 d’octubre, de l’altra, han contribuït
a polaritzar dues visions diferents, que han radicalitzat els seus discursos
fins al punt que resulten irreconciliables. D’una banda, un catalanisme amb un
“projecte democràtic cívic i pacífic, obert i transversal, orientat al futur,
que convida tothom a participar-hi”, en què “la ciutadania és compartida però
la identitat ha passat a ser electiva”. I, d’altra banda, un espanyolisme que
“apel·la a una realitat tal com va ser forjada en el passat, que considera
immutable i definitiva”, i que, en nom de la constitució, descarta qualsevol negociació.
Davant d’aquest escenari,
Ernest Folch assenyala que “hi ha una quantitat immensa de gent que [tot i
sentir-se més a prop de les tesis unionistes] no se sent representada ni pel PP
ni per Ciutadans”, en aquesta competició particular que sostenen aquests
partits per veure qui és més radical. Alerta, doncs, que seria un error pensar
que hi hagi un desequilibri tan gran de forces entre els partidaris de la
independència i els que no. I n’aporta una dada il·lustrativa: “Hi ha enquestes
en què el no arriba al 49%, mentre que la suma de PP i Ciutadans no sobrepassa
el 20%”; així doncs, hi ha un 30% de ciutadans que, en aquest moment, se senten
“profundament orfes d’algú que els representi amb dignitat i sota un estendard
de rigorositat democràtica europea. En comptes d’això, alguns sectors de l’espanyolisme
encara exhibeixen una simbologia agressiva i unes actituds totalitàries.
L’últim episodi, el vam veure abans-d’ahir quan un diputat va demanar a les Corts un minut de
silenci per l’afusellat president Companys, i un membre del partit del govern
va trencar aquest silenci amb un crit de “Viva España!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada