Deixant a banda les manifestacions del 12-O i les beatificacions del 13-O, avui voldria centrar l’atenció en la manera de fer negocis a Espanya. I per això comentaré dos articles interessants que he trobat a la premsa digital aquest cap de setmana: un de Manuel Milián Mestre titulat “Les oligarquies de l’Estat” a El Singular Digital i un de Juan Laborda titulat “La bomba de relojería de la deuda privada empresarial” a Vozpopuli.
Laborda comenta les crítiques que ha fet recentment el Consell Empresarial per a la Competitivitat al Fons Monetari Internacional (FMI), pel seu darrer Informe d’estabilitat financera, en què deia que el deute privat de les empreses espanyoles és una bomba de rellotgeria. Convé aclarir que aquest Consell Empresarial per a la Competitivitat està integrat majoritàriament per empreses elèctriques, petrolieres i del sector de telecomunicacions, és a dir, els antics monopolis espanyols, junt amb les grans immobiliàries i els bancs.
Però no només les grans empreses han criticat l’Informe; també s’han apressat a fer-ho les elits polítiques governants, titllant “d’observacions gratuïtes les apreciacions de l’FMI sobre el deute empresarial” i dient que, en tot cas, els mals de l’economia espanyola es deuen a la ineficiència d’un sector públic sobredimensionat i a la baixa productivitat en el treball, que s’ha de compensar amb salaris més baixos.
Milián Mestre parla d’aquesta conxorxa entre els alts funcionaris de l’Estat i els grans oligopolis, que té punt de trobada a la llotja del Bernabéu, on es couen bona part dels seus interessos. Recentment, n’hem vist un exemple amb el cas Castor, el magatzem submarí de gas a Vinaròs. L’empresa propietària pertany a Florentino Pérez. Es veu que, en aquest afer, hi havia una clàusula de compensació per l’import de la inversió efectuada que aniria a compte de l’Estat, si aquesta no aconseguia l’èxit esperat, o si sorgia qualsevol greu inconvenient, com ha acabat passant. Amb aquesta xarxa de protecció, a compte dels pressuposts generals de l’Estat, és molt fàcil fer negocis! I, en tot cas, d’aquesta manera difícilment sortirem de la crisi.
En aquest context, s’entén que la burgesia catalana, eminentment industrial i familiar, ho tingui difícil per accedir a les àrees de poder on s’exerceixen aquestes influències. Aquí sembla que només ens vulguin per obeir, treballar, pagar i callar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada