Avui voldria parlar de la il·lusió i la bogeria dels catalans, a propòsit de dos articles que he llegit a les darreres hores a la premsa. D’una banda,l’entrevista a la Pilar Rahola, que publicava ahir el diari digital Vilaweb, i de l’altra, l’article d’avui de Toni Aira a Nació Digital, titulat “Mad Max” Cahner, dedicat a l’exconseller de Cultura mort ahir.
Comencem per la il·lusió. Arran del procés pel dret a decidir, impulsat a Catalunya els darrers mesos, Rahola, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional ens advertia que hem d’estar preparats per tot, fins i tot per a una eventual suspensió de la Generalitat de Catalunya. Davant d’aquesta eventualitat, em van cridar l’atenció les paraules de Rahola. Deia que havia demanat al president Mas i a Oriol Junqueras què passaria en aquest cas, és a dir, com respondria Catalunya si fos suspesa l’autonomia i li feia l’efecte que no tenien cap resposta preparada. Això pot ser, en una qüestió tan cabdal com aquesta no podem improvisar. Podríem concloure,doncs, que la il·lusió ha d’estar empeltada d’un cert pragmatisme si no volem passar d’estar il·lusionats per un projecte de futur a ser uns il·lusos per haver engendrat uns somnis irrealitzables.
I a propòsit de la bogeria, recomano la glossa que avui fa Toni Aira de l’exconseller Max Cahner, traspassat ahir a Barcelona als 76 anys. Aquests darrers dies, personalitats destacades, entre elles Felipe González, José Manuel Lara i Ignasi Guardans, s’han posat d’acord a dir que això de la independència és impossible. Enfront d’aquesta actitud, Aira esbossa la trajectòria de Max Cahner,que va formar part d’una generació d’uns bojos que des de la clandestinitat van desafiar els mals averanys dels senyors del possible i de l’impossible, van imaginar el futur que ara vivim, van fer que la resta somniés en aquest futur i, finalment,van ajudar que esdevingués real. I així va renéixer la Generalitat i van sorgir TV3,la Gran Enciclopèdia Catalana o el Teatre Nacional de Catalunya.
Podem concloure, doncs, que la bogeria, empeltada de realisme, és el camí que obre portes al futur.
En definitiva, els catalans hem de tenir la il·lusió dels il·lusionats,no la dels il·lusos, i la bogeria dels bojos somniadors com Cahner,i no la dels esbojarrats. Si ho fem així i,a més, ens aixequen d’hora ben d’hora, ja saps què ens passarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada