Darrerament es parla molt del diàleg, de la conveniència que hi hagi diàleg entre Madrid i Barcelona, entre Rajoy i Mas. Tanmateix, cada dia es produeixen accions i declaracions que no el propicien, sinó més aviat al contrari, com ara el projecte de nous Pressupostos Generals de l'Estat, que ha deixat perplexes fins i tot les elits catalanes -és a dir, l'alta burgesia empresarial catalana-, com explica Manel Pérez a La Vanguardia.
És clar que potser el problema és que tenim un concepte erroni de diàleg. Com recordava l'altre dia un filòleg a Catalunya Ràdio, "diàleg" no vol dir necessàriament "conversa entre dues persones"; el prefix dia no vol dir "dues" sinó, literalment "a través de" i logos vol dir "paraula, discurs"; per tant, diàleg vindria a significar "a través de la paraula".
Potser des d'aquesta nova lògica del diàleg podem entendre millor la columna d'avui de Màrius Carol, també a La Vanguardia, que titula "Tu a Brussel·les i jo a Astanà", que il·lustra aquesta mena de comunicació a distància que mantenen, d'un temps ençà, els presidents espanyol i català. El Kazakhstan, país siberià sinònim d'aïllament per les deportacions de Stalin, i Bèlgica, país descosit entre flamens i valons, van ser els dos territoris triats per Rajoy i Mas per intercanviar-se avisos dilluns passat i demanar-se "gestos de grandesa". Com diu Carol: "El sentit comú diu que el que haurien de fer és citar-se i parlar fins a l'afonia, mirant-se als ulls." És clar que això potser no seria diàleg, etimològicament parlant.
Però, a banda d'aquestes preteses declaracions a més de 4.000 quilòmetres de distància, hi ha les accions concretes, en aquest cas, el tema dels pressupostos per al 2014. Com diu Jordi Barbeta en un article titulat "Qui té més pressa?", per convèncer els catalans que mai no estaran millor fora d'Espanya que dins, el Govern espanyol acaba d'aprovar un projecte de pressupostos en què, mentre la restricció mitjana de les inversions de l'Estat a les comunitat autònomes és del 8%, a Catalunya és del 25%. Probablement això expliqui la perplexitat de les elits empresarials catalanes, que ja no se'n van sortir amb el pacte fiscal i que continuen reivindicant diàleg amb Madrid.
El que no saben potser és que el concepte de diàleg ha canviat i no implica necessàriament la presència de dues persones en una conversa. Tanmateix, la gent del carrer, que toca més de peus, ja se n'ha adonat i potser per això ja no hi confia i prefereix anar fent via!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada