Lampedusa és una petita illa mediterrània de poc més de 20 km2 (una quarta part de Formentera), situada al sud d’Itàlia.
Avui fa tres mesos, el Papa Francesc la visità perquè, veient les morts d’immigrants que s’havien produït llavors davant les seves costes, sentia que havia de venir a l’illa a resar, però també a despertar les nostres consciències perquè la tragèdia no s’hi repetís.
Malauradament, aquests darrers dies, Lampedusa ha tornat a ser notícia pel mateix: el naufragi d’una pastera plena d’immigrants subsaharians, que hores d’ara s’ha cobrat ja més de 230 víctimes mortals. El Papa Francesc ja ha expressat el seu profund dolor, però també ha assenyalat que el que ha passat és una vergonya i que només una decidida col·laboració entre tots pot ajudar a prevenir tragèdies com aquesta. Tanmateix, Europa resta com indiferent davant d’aquests fets. Com diu Jordi Vaquer avui a El País, per bé que les fronteres d’Europa sagnen, sembla que hi ha d’haver centenars de morts perquè ocupin les portades.
Per això, avui vull parlar d’aquesta tragèdia, que ens toca tant de prop, recomanant l’esmentat article de Vaquer, titulat “El limbo”, i la reflexió de Xavier Roig a Nació Digital, que duu per títol “Lampedusa, problema italià?”
L’any 1985, Europa va aprovar el tractat de Schengen però en aquests darrers trenta anys no ha sabut crear les institucions necessàries per fer-lo realitat, com ara una autoritat europea d’immigració. La tragèdia de Lampedusa evidencia, segons Roig, que hi ha aspectes bàsics de la construcció europea en què només ha primat la voluntarietat i res més.
És evident que alguns països, bàsicament els del sud i est d’Europa, ho tenen més difícil que d’altres per controlar les fronteres. Però, en virtut del principi de subsidiarietat, no se’ls pot deixar sols perquè es resolguin els seus problemes, sinó que cal forçar la intervenció d’Europa amb la creació d’una autoritat única, encarregada dels temes socials i de la immigració extracomunitària. I buscar solucions a aquests drames socials, perquè a dia d’avui,com recorda Jordi Vaquer, el naufragi pot ser només la primera estació d’un viacrucis per a uns homes i dones innocents, als quals els espera, en molts casos, una feina il·legal a Europa o la repatriació als seus països, dels quals potser acabaran deportats.
Si realment volem crear una Europa unida, hem d’aportar solucions a aquests drames socials i no podem reduir-los a un conflicte intern d’un estat membre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada