L’any 1995, l’economista Jeremy Rifkin, professor de Wharton, es va fer famós pel llibre La fi del treball, que va esdevenir un best seller. Parlava de com els avenços de les noves tecnologies acabarien eliminat el treball, tal com l’hem entès tradicionalment. He pensat en Rifkin i el seu llibre en llegir ahir dos articles: el de Josep Ramoneda a El País, titulat “Sin trabajo” i el d’Antoni Garrell a El Singular Digital, amb un títol encara més explícit “Creixement sense treball: possible però no desitjable”.
Arran del projecte de nous Pressupostos Generals de l’Estat, que el Govern espanyol ha titllat de “pressupostos de la recuperació”, Garrell es pregunta si el model econòmic que proposen per al futur possibilitarà realment el progrés econòmic i social dels ciutadans. L’Estat preveu per a l’any 2014 un lleuger creixement del PIB del 0,7% però, en canvi, que l’atur es mantindrà per sobre del 25%. Si a això hi afegim l’escassa inversió en infraestructures, sembla que el panorama social a casa nostra no convida a l’optimisme. Certament, les noves tecnologies permeten millorar la productivitat i garantir el creixement econòmic sense crear ocupació. Ramoneda fins i tot arriba a dir que “la competitivitat, que és la que hauria de garantir el progrés, es fonamenta precisament en la desocupació”. En aquest escenari, doncs, com es pot garantir el progrés individual? A més, sense els ingressos per les rendes del treball i el consum ciutadà, com es pot mantenir finalment l’Estat? Els ciutadans necessiten treball i l’Estat, recursos; tanmateix, sembla que aquest binomi no encaixa en els nous models de desenvolupament. Segons Garrell, les administracions estatal i europea s’han de plantejar si un escenari com aquest serà inviable a mitjà termini i reestructurar els models fiscals si volen vertebrar una nova economia productiva.
En uns termes similars s’expressa Joan Subirats a l’article que publica avui el diari Ara, titulat “Les tres R de territori”. Segons Subirats, la clau és reincorporar el teixit productiu vinculant-lo al territori. Reivindica, doncs, el paper del territori, el qual, però, necessita disposar d’infraestructures bàsiques i d’una autonomia funcional suficient per poder decidir què fa amb els seus recursos, repensar el seu projecte i aconseguir dinàmiques resilients. Aquestes tres R, recursos, repensar i resiliència, seran claus en el futur dels territoris.
De moment, però, la concepció inflexible de l’estructura política-administrativa del nostre país i l’escenari econòmic d’inversions que dibuixen els nous Pressupostos Generals de l’Estat no sembla que vagin en aquest camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada