Avui, en un article
brillant que publica La Vanguardia,
Antoni Puigverd parla del “Triomf de la intransigència”. Diu que “mentre els
intransigents estan convençuts que s'acosta una solució històrica –sigui la
independència de Catalunya o la submissió definitiva de Catalunya–, hi ha molta
gent inquieta, convençuda que anem de cap al precipici”. Són persones
d’ideologies i sentiments de pertinença diversos, però que convergeixen en un
punt: “No volen que les coses prenguin aquest caire intransigent” Això
s’explica, segons Puigverd, perquè no comparteixen la idea, tan estranya a la
tradició catalana, del "o patria o muerte".
Si mirem enrere, ens
trobem que ja al tombant del segle xx tractaven d’aquests temes el poeta Joan
Maragall i l’escriptor Miguel de Unamuno. D’ells parla avui Narcís-Jordi Aragó
a El Punt Avui, en un article titulat
“Els bàrbars d’Unamuno”. Hi reprodueix una carta que Maragall va adreçar a
Unamuno l’any 1907, en què li deia que Espanya havia de viure “no pas arrossegant-se
en els lligams d'un uniformisme que és contrari a la seva naturalesa, (...)
sinó en la llibertat dels seus pobles”. Unamuno li va respondre amb un article
a España Nueva amb aquestes paraules:
“Es imposible,
querido Maragall, es imposible. Se puede esculpir en granito, pero no se puede
esculpir en arena. Es cuestión de estructura mental. (...) En los bárbaros, la
envidia toma forma de desdén”.
Naturalment, el context era un altre, però llavors ja es dibuixava una certa
inflexibilitat al canvi.
Curiosament, també aquest
cap de setmana, Francesc Canosa, en un article titulat “Unamuno i Maragall al mercadillo” s’ha referit a aquests dos escriptors, des de
les pàgines d’El Singular Digital. El
Maragall regeneracionista parla a Unamuno de l’actualitat sentimental que es
viu a Catalunya i li diu que “este fuego nuestro lo quisiéramos comunicar a todos los pueblos
españoles”. La resposta de
l’escriptor basc es podria aplicar al cas actual: “De esa su Cataluña, ¿qué puedo decir yo? ¿No están
ustedes soñándola como no es? Yo, lo confieso, no lo entiendo.”
Així doncs, el que passa avui no és nou. L’únic que sembla que ha canviat és la manera d’afrontar la situació per part d’una majoria de catalans. Esperem, tanmateix, que la intransigència no acabi triomfant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada