A propòsit de l’abdicació del Rei, Alfredo Pastor escriu a La Vanguardia, que ha obert una escletxa a l’esperança davant el bloqueig institucional, però en un entorn encara molt incert perquè, com deia Tocqueville, el moment més perillós d’un govern és quan dóna mostres de rectificar. Cal, doncs, esforçar-se per evitar que el procés descarrili.
Ho ha intentat fins ara Josep Antoni Duran i Lleida, però les circumstàncies l’han bandejat. En una altra política, un altre temps i una altra vida, ell hauria estat l'home que hauria facilitat el procés de la consulta, aconseguint un territori comú on trobar-se, perquè era al lloc ideal. Però ara ja no. Ho escriu Pilar Rahola, que no se l’imagina al costat de Mas a mesura que avança el calendari. Una opinió semblant expressa Toni Aira a Nació Digital, en què diu que no el veu competint amb Mas en unes eleccions, i afegeix que a Duran li passa com al rei Joan Carles i a Rubalcaba: que, per impossibilitat de reciclatge i d'adaptació als nous temps, han d'anar cedint pas a la nova generació.
Mentrestant, poc es parla dels aldarulls de Can Vies. Tanmateix, en la manera com es va gestionar l’autoritarisme revolucionari dels antisistema s’endevina un problema de fons, de cultura social i política: la mala relació dels catalans amb l’autoritat. En parla Salvador Cardús a l’Ara, que afegeix que la revolta de Sants també ha evidenciat la irritació de les classes mitjanes, que estan aguantant estoicament i amb molta responsabilitat el seu empobriment i les greus restriccions d’uns serveis públics als quals han seguit contribuint. I adverteix que l’escàndol dels abusos de dalt i de baix ja és insuportable, de manera que caldrà posar-hi remei amb exemplaritat política, si no volem que la situació vagi a més.
En aquest sentit, els resultats de les eleccions europees, amb l’ascens meteòric de Podemos en detriment del PSOE i IU, no són un rampell d’estiu, sinó un indici clar del malestar social, com escriu Albert Sáez a El Periódico.
I, finalment, mentre ens continuem mirant el melic, el president Putin, que ve de pactar amb els xinesos la política energètica, acaba de celebrar el 225è aniversari de l'Administració Central dels Musulmans a Rússia i ha declarat que “l'islam és una part fonamental del codi cultural de Rússia”, com explica Joaquim Coello a El Punt Avui. Tota una lliçó de geoestratègia política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada