El moment polític del Principat es caracteritza per una aliança tàctica entre institucions i poble, segons escriu Julià de Jódar a El Singular Digital. En aquest escenari, però, els patricis, és a dir, els lobbies mediàtics, les patronals i d’altres institucions civils, han optat per no ser-hi, cosa que implica, segons Jodar, una preferència per l’“ordeno i mando” de la Constitució espanyola enfront del consens democràtic institucional i popular del Principat.
Els motius els explica Joan Barril a El Periódico: “La cartera és inamovible, mentre que la bandera és intercanviable”. I, als empresaris, “que no els vinguin amb agències tributàries pròpies, amb el risc d'una inseguretat jurídica palpable i la pèrdua del mercat espanyol.”
Tanmateix, alguns d’aquests patricis es van reunir ahir al Saló dels Miralls del Liceu i, davant del president Mas, es van mostrar interessats en com seria una Catalunya independent, pel que fa al model d’administració, de democràcia, de fiscalitat, com explica Jordi Barbeta a La Vanguardia, però van tornar a apostar pel diàleg amb el Govern espanyol.
Mentrestant, al Senat, Rajoy reiterava a Montilla que estava disposat a dialogar però no a cedir sobirania. Com diu Marta Lasalas a Nació Digital, quan Rajoy deixi la política es farà d’or fent conferències dient: si vostè té un problema, no es mogui. És el que Màrius Carol descriu a l’editorial de La Vanguardia com l’"actitud heliocèntrica" del president, que Galileu va combatre inútilment quatre-cents anys enrere.
Sembla, doncs, que estiguem en un cercle viciós sense sortida.
Canviant de tema, Josep Ramoneda escriu a l’Ara sobre l’anunci del Govern espanyol d’atorgar la nacionalitat als sefardites, i se sorprèn que no faci el mateix amb els moriscos. A més, aquesta mesura contrasta especialment davant el conflicte de Ceuta amb els immigrants. Precisament d’aquest problema i de “fronteres calentes” d’Europa en parla avui a bastament José Ignacio Torreblanca a El País.
I mentrestant s’ha comentat molt poc el que llegíem ahir a l’editorial d’El Punt Avui i d’altres diaris: per saldar el deute públic acumulat a desembre de 2013, del 94 % del PIB, l'Estat hauria de dedicar tot el que produeix en un any. No ho farà però sí que haurà de destinar gran part dels ingressos a pagar interessos i no a activar l'economia i reduir l'atur.
I això és un altre cercle viciós de difícil sortida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada