Avui, Francesc Marc Álvaro es pregunta a La Vanguardia quanta veritat volem per poder viure. Prenent com a referència l’obra d’Ibsen Un enemic del poble, que es representa aquests dies al Lliure de Montjuïc, assenyala que mentre a la Noruega victoriana encara es podia mantenir la ciutadania en la ignorància ocultant-li la contaminació de les aigües, avui ja, però l'acumulació d'informació satura crea un caos indesxifrable que esgota la ciutadania, desanima la participació democràtica i convida a la passivitat. I afegeix que hem substituït la veritat per la transparència, de manera que ens acontentem amb unes imatges furtives d’una infanta declarant davant d’un jutge.
Així, quan el president de la CEOE es mostra convençut que “la majoria de catalans ni volem marxar ni marxarem, i afegeix que la independència de Catalunya suposaria una “destrossa” de les relacions humanes a Espanya, són pocs els qui no veuen que parla en representació dels interessos d’un lobbi econòmic interessat a mantenir l’statu quo a tota costa, com explica Joan Manel Tresseras a l’Ara. Tanmateix, davant d’això, el risc és que la ciutadania acabi desconectant de la realitat i desesperançant-se de la possibilitat de forjar junts un nou horitzó social i nacional.
En el cas de Catalunya, el procés sobiranista de moment ha mantingut efecte aglutinador i il•lusionador per a molta gent, a desgrat de l crisi. Però, en acnvi, ha provocat tensions a tots els partits polítics catalans, com escriu avui Astrid Barrio a El Periódico, que afegeix que si finalment no es pot celebrar la consulta i s'opta per unes eleccions plebiscitàries, s’evidenciaran més els discrepàncies entre Iniciativa i Esquerra Unida, entre Convegència i Unió, i dins d’Unió mateix, com admetia ahir Josep A. Duran i Lleida a Catalunya Ràdio.
Potser per això, cada vegada són més les persones que, davant la crisi, opten per reformular les seves vides prescindint de les turbulències actuals en els àmbits econòmic i polític. Així, Mercè Ibarz escriu a El País sobre els precaris cognitius, una nova classe social integrada per gent molt competent, preparada i formada, que no té cap lloc de treball. I algunes d’aquestes han decidit obrir recentment noves llibreries alternatives a Barcelona, com La Impossible, La Memòria, NoLLegiu i, ara, La Canibal. Sembla, doncs, que la crisi econòmica ens porta una nova florida cultural.
Finalment, avui que és el Dia Mundial de la Ràdio, no vull acabar El Descosit sense felicitar-vos a tots els qui la féu possible cada dia sabent que, com escriu Jofre Llombart a El Punt Avui, el vostre RT és el boca orella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada