Els catalans, pactistes de mena, ens hem cregut que si no acabem pactant tot és que no estem actuant bé, perquè venim d'una llarga tradició de pau i treva, basada en el pactisme com a solució als nostres problemes o, almenys, com una via que ens ha permès anar fent... almenys fins ara.
Per això, ara que ningú no vol ja asseure's a pactar amb nosaltres sinó que ens vol fer passar per l'adreçador de la majoria absoluta del PP, l'imperi de la llei d'un tribunal d'ordre públic mal anomenat constitucional i de la dictadura dels mercats merkelins, no sabem com procedir i ens trobem en una cruïlla.
I, per no haver de decidir tirar pel dret, no fos cas que ens criminalitzin els mercats i que els veïns ens acusin de nazis i poc tolerants, ens estem inventant una sèrie d'argúcies dilatòries que no van enlloc i, que vistes des de fora, deuen semblar molt ridícules, però a nosaltres ens fan acréixer el cofoisme..., encara que potser ens faran més mal que bé.
En efecte, ara el que cal és mà ferma, prendre decisions clares i anar tots a una per tal d'assolir la sobirania econòmica i cultural que ens pot garantir la supervivència com a poble. I, en comptes d'això, ens inventem consells de transició nacional de savis teòrics i processos constituens, promoguts per gent molt benintencionada però gens preparada per crear estructures d'estat.
Amb tan bones intencions, però amb tan poca capacitat de decisió, no estem fent res pel futur de Catalunya. I, si aconseguim quelcom d'Europa serà la seva commiseració. I, d'Espanya, un motiu més perquè ens considerin uns romàntics caducs i nostàlgics, si els fallen les estratègies de l'amenaça, de la por, de la divisió social o de l'atiament de l'anarquisme i la violència.
Hi ha molts catalans anònims que cada cop estan més convençuts de la necessitat d'una certa independència de Catalunya respecte d'Espanya, però senten que els seus representants polítics ja no els representen, perquè estan més pendents d'amagar-se les vergonyes mútues i de mirar de no perdre la quota de poder que han servat fins ara. Si no aconseguim com a societat dotar-nos d'uns líders polítics que es facin ressò del sentir majoritari de la població i vehiculin els nostres sentiments en accions polítiques concretes, això pot ser xauxa.
El primer que hem de fer, doncs, és regenerar la nostra vida política perquè, sense líders convençuts i capacitats de tirar endavant el procés sobiranista, no arribarem ni a Ítaca ni a Conillera: naufragarem a les Medes.
I els processos sobiranistes no tenen segones oportunitats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada